Mostrando entradas con la etiqueta Recuerdos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Recuerdos. Mostrar todas las entradas

martes, 23 de febrero de 2010

El partido


Los chiquillos están de vacaciones. Por la mañana han ido a la playa y han quedado, después de comer, en el viejo descampado. Un descampado donde lo poco que queda es una fuente desamparada en la cual, la gente, más que tomarse un descanso para refrescarse, la usa para quitarse la arena de los piés después de una jornada en la playa.

Están de vacaciones. Llegan e improvisan unas porterias con sus camisetas y como siempre, juegan el partido de fútbol sin ellas. El equipo perdedor deberá pagar los botellines de Pepsi del equipo contario en el colmado del señor Miguel. Ese es el trato. Todos son árbitros y todos juegan. Saben llegar a acuerdos: Penalty, falta, corner, gol. Ya veremos cuando crezcan.

viernes, 27 de marzo de 2009

Plovia

Plovia. Mirava per la finestra i al mateix temps pensava que potser era el meu últim dia de la meva vida. Tenia les meves raons i això és el que em va fer por. Vaig posar-me d'en peus ràpidament i vaig sortir al carrer, sense paraigües, ni res que em pugues protegir del xàfec que estava caient en aquells moments. Vaig començar a correr fins arribar a una paradad'autobús i em vaig assseure.
La parada és al final del passeig Joan de Borbó, al barri de L
a Barceloneta, al costat del mar. Al costat de casa meva.Vaig tenir la necessitat de fer que els meus pensaments tornessin enrere. Encara és la mateixa parada d´abans. Era la penúltima parada de varies línies d'autobusos. El 64, el 17, el 39, 57 i crec que algun mes.
El meu avi sempre em portava amunt i avall tots els caps de setmana i vaig arribar a pujar a tots.

L'autobús en el que més he viatjat a la meva vida ha sigut el 17. M´enrecordo d'anar sempre a l'escola acompanyat del meu avi. A la parada sempre hi érem, a la mateixa hora, les mateixes persones. No ens parlàvem però ens coneixíem.
Jo sempre baixava a la mateixa parada. A la Via Laietana, davant de l'antiga comissaria de policia. Aquest autobús era el del dia a dia. Era un viatge purament rutinari.
Els altres tres autobusos si que em donàvem "bon rotllo". Eren els de les bones vibracions, els del cap de setmana.
M´enrecordo d´agafar el 39. Era l'autobús "oficial" per anar al Zoo i al Parc de la Ciutadella. Quan agafaves aquest autobús, sabies que no era per res dolent. Al revés, sabies que el destí final era anar en bicicleta, pujar a les barques del llac que hi havia dins del Parc i d'anar a veure al Copito de Nieve. Después sempre tornàvem caminant.
El 57 l´agafavem, normalment, algun diumenge al matí. El recorregut era més llarg però alhora, més emocionant. Vorejava tot el passeig de Colom i pujava tot el Paral·lel fins arribar a la plaça d'Espanya. I a partir d'allà, començar a caminar fins arribar a la muntanya de Montjuïc. Al ser més lluny de casa nostra el viatge semblava més aventurer. Pujar per aquells carrerons del Poble Sec era una odissea i de sobte, el meu avi em deia: "Ja hi som !!" Era dins del Teatre Grec, rodejat de nens cridant: "Darrera, darrera !!" I no era estrany. Feien espectacles de marionetes i el rei sempre preguntava: "Algú ha vist al llop?".
I per últim, el 64. El vaig agafar poc. La meva avia treballava de dona de fer feines a la casa d'una família burguesa. L´acompanyava els dies que ens donaven festa a l'escola. Era un recorregut llarguíssim. Anàvem des de la penúltima parada fins el final, al barri de Pedralbes. Ja et pots imaginar, allò podia durar perfectament més d'una hora. Crec que el recorregut d'aquesta línia encara és de les més llargues. Anaves mirant per la finestra i tot eren carrers amples que feien cada cop més pujada. La meva avia havia de ser a la casa molt aviat, per preparar l'esmorzar i despertar als nens, que eren 8. Sortíem de nit i arribàvem de dia. Tot era tant estrany. Els carrers, la gent...
Al costat de la casa hi havia un castanyer i la meva avia sempre m´agafava una castanya i em deia: "Té, i quan arribi, li dones al teu avi". Que hi hagués un castanyer a Barcelona no deixava de ser tota una sorpresa. Imagina´t. Si m'haguessin dit que estàvem a França, m'ho hagués cregut.
Va parar de ploure. La mar s'havia menjat part de la sorra de la platja. Com sempre. El cel començava a obrir-se una altra vegada. Era l'hora de tornar a casa i fer-se un bon sopar.


martes, 1 de abril de 2008

Vaya con el Youtube !!!





martes, 27 de noviembre de 2007

Somehow, someday , somewhere


De vez en cuando me viene el mismo recuerdo. Os lo explico:
A mi padre le gusta mucho el cine musical, sobre todo el de su época. Pelis como "7 novias para 7 hermanos", "Cantando bajo la lluvia"...
Era muy pequeño, quizás 10 años, cuando un domingo me dijo que íbamos a ir al cine a ver una película muy chula.
Aunque mi abuelo me habia llevado alguna vez a ver pelis de Walt Disney a un cine de sesion doble, ni por asomo podia imaginarme lo que me esperaba.
La película era, nada más y nada menos que, "WEST SIDE STORY".
Flipé. No habia visto nada igual. Salian personas humanas !!!! No eran dibujitos, eran de carne y hueso, lloraban, cantaban, bailaban... Las peleas eran coreografias !!! Además tenia ese rollo de bandas rivales, Jets contra Sharks.
Y de la música que os voy a contar, el gran Leonard Bernstein.
Pero sobretodo, lo que me dejó encandilado fue Natalie Wood interpretando a Maria. Era guapísima. Guardo esa imagen en mi cerebro, cantando: "...There´s a place for us, a time and place for us..." . Y a eso vamos.
No hace mucho me preguntaron por mi prototipo de mujer (flipa con la preguntita) y dudé. Era una cosa que nunca me habia puesto a pensar. Y de golpe, tachan, NATALIE WOOD. Y me contestaron: Natalie Wood ????
Me imagine entre sus brazos cantándome: "...There´s a place for us, a time and place for us..." .
Decidí ir a la tienda de posters cerca de la Plaça de Pi y me dijeron que tenian de Kim Basinger, Angelina Jolie, Sharon Stone, Nickole Kidman.... en fin, embutido hollywoodiense, pero que de Natalie, nada de nada, que me seria difícil.
He tenido que bajarme una foto del Google, pero por otra parte mejor. Prefiero que su glamour no acabe convirtiéndose en puro merchandising.
Después investigué un poco más y resulta que, pobrecita, murió joven, a los 43 años. Cayó de su yate una noche y murió ahogada, cerca de las Islas Catalinas. Triste final para algo tan bello.
Me pondré su foto en mi fondo de escritorio por el bonito recuerdo y por lo guapa que es.

jueves, 1 de noviembre de 2007

01 / 11/ 2007

viernes, 21 de septiembre de 2007

Ya no hay pena

En 35 años, nunca habia estado fuera de Barcelona para las Fiestas de la Merçè. Ha habido años en los que me he apuntado a todo. Correfoc, conciertos, castellers, piromusical y por supuesto, todas las noches de fiesta. Incluso habia ido al desfile de gegants. Además, durante estos años he visto un montón de grupazos como Los Planetas, Penguin Village, Radio Futura, The Blues Brothers Band, Loquillo y los Trogloditas, Stray Cats, The Del Fuegos, Enrique Morente...y yo que se cuantos más, la memoria me empieza a fallar. Pero desde hace unos años me da mucho palo, sólo en pensar en la aglomeración de gente por el centro me estresa. Será que estoy harto de guiris, ya que desde las Olimpiadas del 1992, Barcelona se ha convertido en una ciudad cosmopolita, totalmente adaptada a ellos y donde se les deja hacer lo que les da la gana.
Otra cosa que me revienta es esa falsa alegria durante las fiestas, donde todos los politiquillos se frotan las manos viendo que la gente deja de tener problemas durante unos dias. Pan y circo.
Bueno, despues de todo este rollo os comunico que me voy los tres dias a un camping en Alquezar (Huesca) a buscar la paz y la tranquilidad, me llevo la guitarrita y a pasarlo bien, sin agobios y sin rollos.
A los que os quedais, si quereis alguna recomendación, podriais ir a ver a Bob Brozman, Adriá Puntí, Conxita, Ruper Ordorika+Quimi Portet, Marc Parrot, Jaime Urrutia,Athom Rhumba, The Undertones....
Salud !!


"Es tan moderna esta ciudad, que hay que celebrarlo todo..."
Refree - Ya no hay pena

martes, 17 de julio de 2007

Saudade

Es uno de esos temas que me pone la carne de gallina. Mil motivos.
Su último concierto, ya que después de esto dejaban de ser The Beatles y acaban su carrera demostrando que siempre han sido una banda de rock´n´roll.La letra es muy emotiva no hace falta entendarla perfectamente para saber de que va. Y una época. Siempre he disfrutado con ellos desde que los descubrí y aún sigo con ello.
En fin,una época muy feliz de mi vida.