Plovia. Mirava per la finestra i al mateix temps pensava que potser era el meu últim dia de la meva vida. Tenia les meves raons i això és el que em va fer por. Vaig posar-me d'en peus ràpidament i vaig sortir al carrer, sense paraigües, ni res que em pugues protegir del xàfec que estava caient en aquells moments. Vaig començar a correr fins arribar a una paradad'autobús i em vaig assseure.
La parada és al final del passeig Joan de Borbó, al barri de La Barceloneta, al costat del mar. Al costat de casa meva.Vaig tenir la necessitat de fer que els meus pensaments tornessin enrere. Encara és la mateixa parada d´abans. Era la penúltima parada de varies línies d'autobusos. El 64, el 17, el 39, 57 i crec que algun mes.
El meu avi sempre em portava amunt i avall tots els caps de setmana i vaig arribar a pujar a tots.
L'autobús en el que més he viatjat a la meva vida ha sigut el 17. M´enrecordo d'anar sempre a l'escola acompanyat del meu avi. A la parada sempre hi érem, a la mateixa hora, les mateixes persones. No ens parlàvem però ens coneixíem.
Jo sempre baixava a la mateixa parada. A la Via Laietana, davant de l'antiga comissaria de policia. Aquest autobús era el del dia a dia. Era un viatge purament rutinari.
Els altres tres autobusos si que em donàvem "bon rotllo". Eren els de les bones vibracions, els del cap de setmana.
M´enrecordo d´agafar el 39. Era l'autobús "oficial" per anar al Zoo i al Parc de la Ciutadella. Quan agafaves aquest autobús, sabies que no era per res dolent. Al revés, sabies que el destí final era anar en bicicleta, pujar a les barques del llac que hi havia dins del Parc i d'anar a veure al Copito de Nieve. Después sempre tornàvem caminant.
El 57 l´agafavem, normalment, algun diumenge al matí. El recorregut era més llarg però alhora, més emocionant. Vorejava tot el passeig de Colom i pujava tot el Paral·lel fins arribar a la plaça d'Espanya. I a partir d'allà, començar a caminar fins arribar a la muntanya de Montjuïc. Al ser més lluny de casa nostra el viatge semblava més aventurer. Pujar per aquells carrerons del Poble Sec era una odissea i de sobte, el meu avi em deia: "Ja hi som !!" Era dins del Teatre Grec, rodejat de nens cridant: "Darrera, darrera !!" I no era estrany. Feien espectacles de marionetes i el rei sempre preguntava: "Algú ha vist al llop?".
I per últim, el 64. El vaig agafar poc. La meva avia treballava de dona de fer feines a la casa d'una família burguesa. L´acompanyava els dies que ens donaven festa a l'escola. Era un recorregut llarguíssim. Anàvem des de la penúltima parada fins el final, al barri de Pedralbes. Ja et pots imaginar, allò podia durar perfectament més d'una hora. Crec que el recorregut d'aquesta línia encara és de les més llargues. Anaves mirant per la finestra i tot eren carrers amples que feien cada cop més pujada. La meva avia havia de ser a la casa molt aviat, per preparar l'esmorzar i despertar als nens, que eren 8. Sortíem de nit i arribàvem de dia. Tot era tant estrany. Els carrers, la gent...
Al costat de la casa hi havia un castanyer i la meva avia sempre m´agafava una castanya i em deia: "Té, i quan arribi, li dones al teu avi". Que hi hagués un castanyer a Barcelona no deixava de ser tota una sorpresa. Imagina´t. Si m'haguessin dit que estàvem a França, m'ho hagués cregut.
Va parar de ploure. La mar s'havia menjat part de la sorra de la platja. Com sempre. El cel començava a obrir-se una altra vegada. Era l'hora de tornar a casa i fer-se un bon sopar.
Despertó, sonrió y la miró. Le dió los buenos días, la besó, y la luz volvió a ser blanca. Después de tanto tiempo buscándola se dió cuenta de que quizás hasta ahora, no había ido por el camino correcto. Que la luz que tanto deseaba no estaba en ninguna web ni en ningún libro. Había recorrido centenares de lugares y de sitios. Había removido cielo y tierra. Le había preguntado a todos sus amigos. Ningún tipo de señal, ninguna pista. Nada.
